NÚMERO 0 SEGLARS IL·LUSTRES Confrare Matheu · TICO MEDINA Rebrot d'una estirp de polivalents periodistes de la capital d'Espanya, ha fet —i amb escreix— honor a la seva nissaga. Empès per la predestinació ha anat circulant sense aturall per tots els llocs públics i privats tant de la tecla impresa com de les ones hertzianes i —si la nostra Santa no hi posa remei— pronosticam que continuarà d'aquesta manera per molts d'anys. Passem per alt la vintena d'anys de pa d'ordi i estraperlo de la postguerra i arribem a la dècada prodigiosa —els anys 60— en la qual el trobam ja en ple vigor varonil formant part d'aquella entranyable fornada de prohoms que va coure la Escuela de Periodismo. Eren temps aquells dels fastos dels 25 años de Paz i enmig de diverses justes i torneigs, Tico Medina reeixí, per denominació digital, a ocupar el càrrec de redactor del diari Pueblo. Recordem que, capitanejats pel Santcristo gros Emilio Romero, a l'engròs d'aquell quotidià de la Premsa del Movimiento —aleshores tant "popular" com ho són avui els seus epítoms— hi excel·lien José Mª. García, Martín Ferrán, Jesús Hermida i l'Herrero-pare. La topada amb tan altes personalitats va treure més xispes que els bòlids de Fórmula-1 quan peguen estrebada. Perquè del contacte amb aquest incipient grup conspirador en sortí catapultat cap a Prado del Rey, la millor (i única) TV d'aleshores. Aquelles ganyotes tan sospitoses d'en Raphael, les patilles i pastilles del Marqués de Griñón, aquell estol yeyé de Somosaguas tan descambuixat com poc castís, sempre contra aquell torero tan salao.... Tothom tremolava davant el seu catòdic fibló catòlic que impregnava en les seves cròniques de societat. Totcristo roman encara astorat i amb un pam de boca de quan, amb un joc de tecles magistral, picava i llegia alhora en directe davant les cámeres de TVE la seva crítica; llavors agafava el paper escrit, el manyuclava fins fer-ne una pilota i —número sensacional!— just abans de llançar-la a la paperera, es dirigia a l'entranyable Isabel Tenaille tot pronunciant la seva immortal frase: «¡Al cesto!». No cal ni dir que aquest extraordinari poder de suggestió televisiva catapultà la joventut tardofranquista d'aleshores al bell esport i ofici de la tecla, la pilota i la cistella. Enlluernats per la proesa, d'altres programes —recordem el mític "Cesta y puntos"—, però sobretot d'altres locutors, decideixen d'imitar-lo. Fins el punt que, quan arriben els socialistes, Ramón Trecet i Ramon Colom, entre d'altres, engoleixen la popularitat del mestre i fins el mestre mateix. Estupefacte davant les adversitats del destí, Tico Medina fa vots i juraments que mai tornarà baratar Olivetti per tub catòdic. Els esdeveniments i les mamelles ciclòpees del 1992 el deixen de banda, però ell no defalleix i fa bé perquè nostra Patrona mai abandona els teclans, ni que sia d'Olivettis. El joc de mans, tecles i tocada de pilotes tornarà tenir una nova oportunitat. I mai millor dit, com veurem. Tocant a la labor de la competència entre les televisions, una de les feines més ben fetes i amb més consciència i absoluta planificació, és la dels reality shows. Cap detall s'escapa de les vides d'uns personatges anònims que esdevenen per uns moments els protagonistes de les nostres preocupacions laborals o familiars. És a aquestes manifestacions on, precisament, es va posar de relleu una de les facetes potser més poc conegudes del nostre heroi. Un cop establert que la cadena A-3 perdia audiència, es va fer evident la inclusió imprescindible de Tico Medina en aquesta gramàtica catòdica tant de moda on s'escampen "les parts nobles" de la natura humana. Els seus primers programes, plens de vicissituds, l'assenyalen ja com un home que, amb el suport d'una fe incommovible digne de Tecla la Tronera, va superant una rera l'altra les colpidores proves personals a què el someté el capriciós ranking d'audiència. Ara bé, la seva mesura humana no acaba aquí, només hi comença. Perquè tan bon punt va encetar una nova sèrie d'espais amb el nom de «Se Busca», li vingué el reconeixement que tant es mereixia i d'aquí la merescuda fama que avui encara gaudeix entre tots nosaltres. La sensibilitat abarrocadament postmoderna i la devoció envers Santa Tecla del nostre personatge fan que, convenientment assessorat pel cuartelillo digital nou de trinca de la Benemèrita —temps tendrem de parlar-ne—, decideixi denunciar tota la caterva de pecadors apilats i apicselats que pul·lulen per la llavors incipient Internet. Esbucant, inexorablement, tota frontera miope amb què topava, l'allau inquisitorial va tenir un ressò rotund i immediat en les nostres fronteres. Aquell infant pucer de l'altra banda de món amb els genolls plens de mercromina, aquella jovençana escanyolida amb les regates de les sines on line i exhibint uns tremolosos llavis molsuts i carnosos, una madona encara en edat de merèixer resistint estoicament la talla dels seus sostenidors, aquella calva tan libidinosa com llustrada —semblant, per cert, a la d'un conegut locutornauta— mirant aquell dit nu digitalitzant no-se-sap-què... En fi, un cop establertes tan indicatives realitats a l'analògica audiència, navegar dins la Net va esdevenir sinònim de naufragar dins els llocs més foscos i tenebrosos de la natura humana. Fins a tal punt va arribar aquest zel que des de llavors ençà tots aquells que traginam bits pel ciberespai sovint escoltam una d'aquelles veus que no volem sentir dins nosaltres mateixos que ens inciten a cometre tota casta d'actes execrables i de gran indecència. Tots, fins els més humils, pel fet que l'existència bítica és efímera, aspiram al perdó no sols a l'altra vida —l'analògica— sinó també en aquesta. Aquest anhel es veu, en certa manera, realitzat gràcies a l'esperit eutròfic que irradia nostra Patrona, mitjancera de les gràcies divines. Podríem encara elogiar sense desmai Tico Medina una bona estona més, però no ho farem per no ofendre la seva reconeguda modèstia que l'ha arrecerat darrerament als llocs més pregons i catòdics de la tercera edat de les audiències. Diguem, per rematar el nostre encomi, que és tan grossa la devoció que ens ha fet inspirar cap a Santa Tecla que encara no hem trobat ningú que pugui aturar-se d'alabar-lo durant hores seguides i que no faci vots perquè l'empresa que va iniciar —condemnar la dissipació bítica— continuï amb el mateix ritme. En donam testimoni. L'humil confrare :/\/\teu, de pròpia mà, clica TORNAR