De tots els armats --i arnats--
d'uniforme del reialme que, de tant en tant, van a parar al cercle d'aspirant
a
benemèrit, cap no és més interessant ni més elusiu que en Moral.es;
això és, Moral-punt-e-essa.
Net de néts de l'ubèrrim hort --i
host--
Duque de Ahumada, aquest
obsequi celestial, que no ens mereixem, regeix els destins del
Grupo de
Delincuencia Informática de la Unidad Central Operativa de la Guardia
Civil --
cuartelillo digital, pel amics-- des de fa més de dos anys,
tota una eternitat bítica per nosaltres.
Tan elusiu és que, a hores d'ara, encara no hem
esbrinat el seu grau d'enregimentació. Dotat, tanmateix, de natura d'energia, passió i sentit
d'organització fora mida, apostam que, tal com broda cada escat-i-mat
bític en què hi pren part, ben prest arribarà a cibergeneral. Amb el to
bigarrat i tendre que pot mostrar una pastera de
cereus peruvianus
travessant una tenda plena de banyistes, Moral.es va trencant, tira a
tira, tots els motlles de la impersonalitat essencial de què fan gala els
axarolats del seu ofici, clonats en el setial de Valdemoro a base de
models
analògics buits, esventats per dins, que, de tant viure al cor
glaçat de la raó d'Estat hispànic o bé al remolí del mercadeig
politicofinancer, han perdut la seva substància de catòliques persones i,
fins i tot, el domini «
.es» de la seva primera empremta
digital.
Una aureola de misteri envolta, tanmateix, la seva més pucetera infància.
No sabem si llegia els tebeos de «El guerrero del antifaz» ni si li
agradava Vittorio de Sica vestit de
carabinieri. Tenim indicis, però,
que els seus pares el deixaven ser seguidor de la sèrie televisiva
«Manix». Si nosaltres admiràvem d'aquest detectiu catòdic amb accent de
Puerto Rico la seva esclaridora manera d'esbrinar els casos més caòtics i
gropelluts; al nostre seglar il·lustre, en canvi, ben segur que ja li
ruflava pel nas que, sense aquella computadora de tres pisos i targes
foradades, Mànix era, simplement, un bluf. Un home com en Moral.es,
nascut per trencar motllures, ja de menudet ha de covar aquell bri
protoépic que més tard el farà destacar part damunt els
netzicens més
vulgars.
La Veu de la Patrona, sense pressa ni fressa, llànties
tròniques lluent i pe
webers cremant, està en disposició de revelar
l'autèntica i sacra intrahistòria del Moral.es postpúber.
Era una jornada juvenil i febrosa al bell mig de les Espanyes polsegoses.
Santa Tecla, tot veient-lo suós i dubitatiu, cabells esclarissats i
despentinats, pòmuls de ciment de Portland i ulls blaus terribles sotgant
l'incert Enllà, li ret magistralment compte de l'existència de Déu nostre
Senyor i li demostra --amb proves irrefutables-- que tot ell és alhora U i
Tri... corni. Dir «Eureka!» i atorgar, en un dir Jesús, ala i cofa
xarolada als seus cabells esclarissats, va ser també tot U i seguit
¿Delusió opticotàctil? ¿Ofuscació momentània de la percepció? ¿Sánchez
Dragó que
màgicament passava per allà? Nooo! Poders al·lucinatoris
d'uns proto
bits miraculosos de nostra Santa. Si trobau que exageram heu
de pensar i creure que en el cas del nostre cabdill popular, com en altres
èpoques amb D. Pelayo o Mío Cid, la llegenda és sagrada i ni nosaltres hem
gosat pervertir-la.
No sabem --repetim, tan gran és la seva habilitat per passar
desapercebut-- si en els seus primers anys d'uniforme ajudava a ajudar
tots els altres components de la guàrdia civil a tota mena
d'exercicis i
distraccions, o si va trobar la vida a l'aire lliure excessivament
repetitiva i estibada de formigues. Sí sabem, tanmateix, que ben prest ja
el vàrem ullprendre escrutant d'uniforme el cel
catòdic nocturn, ben a la
vora d'un altre seglar il·lustre,
Tico Medina, mentres canonitzaven
que
biteig, pederasteig i
hackeig són tres cares de la mateixa moneda.
La Veu de la Patrona lluitarà sense desmai perquè les indelebles
marques espirituals que aquests dos prohoms varen tatuar als cor dels
nostres confrares no siguin jamai esborrades.
El nostre inestroncable esperit
bitòman s'omplí de fervor i d'emoció, tot
veient-los encarnar la moralitat d'un món històric que repeteix, amb
sinergia finisecular, el que fou vida genuïna i gloriosa en temps
passats. Llàstima tanmateix d'una petita diferència. En temps d'Ahumada
totcristo que es desmandava passava de l'heterodòxia més freda a la
combustió del foc «Todo por la patria» en un dir Jesús i amén. En canvi,
avui no hi ha, en rigor, actes socialment sacres o socialment profans.
Engrajolar el Drake d'
Infovia, l'irredent criptoterrorista o el dissipador
bític, en general, requereix esmerçar temps i energies i per esmerçar
totes dues coses, a més, cal tenir-les, i estar disposat a destinar-les a
aquest fi. I no tothom pot seguir el trepidant ritme dels nostres seglars
il·lustres.
Per això comprenem molt bé que, enmig d'una cridòria hispànica massa
sovint esbitadissa, en Moral.es estigui sempre a l'aguait amb els ullalls
ben esmolats. No obstant això, volem des d'aquí desmentir una
apòcrifa
història relatada per la llibertina agència
France Press en els seus
escandalls «
pour l'Espagne et le Marroc». En un rampell peripatètic
davant els futurs benemèrits que s'eduquen i s'enregimenten a Valdemoro,
cansat que la moral reposi només en llibres i fen honor al seu nom, el
nostre heroi va encoratjar de boicotejar i
sabotejar anònimament els
pe
webters dels bascs irredents --etarres, criptoetarres i amics dels amics
d'aquests-- hostejats a la resta del món lliure a base d'atacs trònics i
demés megapindolades
adjuncions. Res de tot això tanmateix és cert i a
posar un
ciri a Santa Tecla, a manera d'ex-vot, enviam als incrèduls.
La pregunta que, des de feia molt de temps, torbava seriosament els seus
superiors admonitors, era si aquest eminent guardià de
bits tenia un
vertader esperit de geni i estava estenent les ales vers la llum, o era
sols un jove ja granat i amb empenta que es figurava saber capturar
l'ànima criminal que hi ha entre l'
sniffer de la cantonada i el vol de les
oronetes. Hi havia el perill, sempre imminent, que el nostre benemèrit
seglar fos una personalitat d'aquelles de greix ibèric confortable i que,
sense ni tan sols sospitar-ne la importància, els
bits l'hi fessin una
rebuda aspra. No tothom està fet per trempar amanides
windows i
netejar-les de
bugs. I tot i que alguna cosa del nom del nostre heroi fa
pensar en els primers llibres de la Bíblia i en el pa integral de
Word,
una mena de pudor natural sempre l'ha forçat a resistir els superlatius
pel que fa a les seves accions en acte de servei. Circumstàncies,
aquestes, que feien que els sagaços directors generals no gosessin madurar
els futurs judicis sobre en Moral.es ni massa de pressa ni massa
irrevocablement.
Passaven els mesos i el nostre
prohom començava a estar-ne
tip d'un mester
massa rutinari i no gaire abellidor. El crim amb navalla analògica fa
sumar pocs punts per a l'entrada al cel de la
bitícia. Com la ironia
perversa que envia invàlids decrèpits a donar la volta al món amb penes i
treballs i tanca panteres en gàbies petites, passejava amunt i avall de la
caserna com si es tractés d'un
bucle en la processó de la Bona Mort, amb
l'únic consol del batec, bític i vital, de Santa Tecla. Hi ha policies,
però, que vénen al món per emplenar impresos per triplicat i altres per
fer tremolar la
hackhampa internacional. Tan bon punt el nostre home va
veure l'oportunitat, a la fi!, de fer una redada dins els rostolls del
hackeig hispànic, no la va voler perdre.
Es donava el cas que feia poc uns
enllustrabits havien entrat en el mateix
rovell del pe
webter del
Parlament espanyol. Tot i que aquesta
institució va viure l'afer amb la mateixa indiferència estoica amb què un
esquimal podria acceptar una nova tempesta de neu durant l'hivern àrtic,
el nostre heroi va citar, fins i tot, l'
FBI i
Scotland Yard per
tal de demostrar que la seguretat del món lliure depenia d'un fil.
D'aquell fil. No hem de cometre l'error, deia als seus superiors, de no
fer cas de la presència d'uns facinerosos en el nostre flanc més proper.
Això dóna idea, més que res, que la clarividència del nostre benemèrit no
és només una força humana provincial i providencial, sinó còsmica.
Amb l'ajuda d'una mena de filisteu que desprotica contra els vicis
bítics
del seu temps i llavors s'hi dedica --no hi ha com saber aprofitar
l'impuls de l'enemic--, tots els moviments
hackhispànics són espiats,
bit
per randa. El cor d'en Moral.es tremolava més que les ales d'un canari.
Com que la cua autèntica del diable es rosega per tots els caus de les
Espanyes i fins i tot més enllà, l'operació i posterior
Takedown
assolí un èxit transatlàntic, rotund i inqüestionable talment un
Ximomura
caçant
Mitnicks a cop de
mouse. La pujada d'adrenalina fou
semblant a la que experimenta un gat caçador de rates quan contempla els
exercicis de gimnàstica sueca que fa un ratolí que ha caigut en una trampa
ben parada. El
resultat de tot plegat fou un parell d'estudiants
d'informàtica, un virciat professor i un programador confós per
l'Altavista amb el nom d'un programa. Tots detinguts manilla en mà, sense
cap mena de concessió, no fos que engegassin el mòbil i paralitzessin els
satèl·lits.
No cal ni dir que, com l'acció s'escaigué en plena Pasqua, la cosa s'inflà
de cucurulles mediàtiques, de plats de
cendra expiatòria i de
trompetes militars i, això sí, Moral.es aparagué no sabem si com un
pantera que ha acabat la gana o com un hàbil aparadorista en el comerç de
la pròpia personalitat. Amb l'estranya sensació, també, que de vegades
les rodes de premsa només serveixen per enfonsar els projectes, atès que
sortí a rotllo el nom d'un
IP afectat, la qual cosa era una lletra de
convit a la
hackrevenja. Arribat a aquest punt, si hom comença a provocar
qui és més aviat indomable, adquireix una responsabilitat temible i en pot
sortir fet un
eccehomo.
Llàstima, però, que pels nostres jutges tots aquells pirates que havien de
fer tremolar el món lliure semblassin angelets amb
nintendos i el
sabre
acusatori bític d'en Moral.es es fongués com una neula de Nadal. A
vegades, davant els manifassers jutges
analògics, passen aquestes coses.
Les excursions formals de la justícia no donen rellevància a certs detalls
i el suport acusatori, si se sostè damunt un pont imaginari per sobre el
submon de la
femta bítica, pot caure com un castell de cartes.
Igual que una esquena de dofí enmig d'un temporal --com ara el relatat més
amunt-- donam per fet que el nostre seglar il·lustre, imperturbable, mai
s'ofegarà. Anirà navegant, capítol a capítol, tot envestint les onades
pelàgiques dels Calígules
bítics del segle XXI. Inspirat i amarat de
devoció cap a nostra ferventíssima Santa Tecla, sabem que ho farà d'una
manera tant solemne que anirem --amb l'ajuda de tots vostès, impagables
devots-- consagrant les futures gestes que el Destí li té reservat. Ho
farem, trisagi a trisagi, en un llibre d'observances immemorial per tal de
donar llum a qui no hi veu i
PGP a qui ho ha de mester.
Nota.-- Que consti que, si sembla cert, és inventat.
Si sembla inventat, és possible. I, si sembla possible, és cert, amb
algunes excepcions. Constat queda.